Un dia de classes a l’Escola de Vela Adaptada

Deu històries de vida i un mateix port: crònica d’un matí de navegació a l’EVA de Port de Sitges

Són poc més de les deu del matí i el Port de Sitges Aiguadolç encara té aquesta calma espessa dels dies entre setmana, amb l’aigua quieta entre els pantalans i algun patró que revisa caps sense pressa. Però al moll on té la seva base l’Escola de Vela Adaptada (EVA) aquesta calma dura poc. Comencen a arribar, d’un en un, de dos en dos, en cotxes particulars i furgonetes adaptades, Christian, Berta, Laia, Martín, Mar, Thèmis, Éric, Sofiya, Arnau i Pol. Deu noms, deu històries, deu alumnes en situació de discapacitat, i una sola cosa en comú: avui tenen classe de vela.

Montse Renom els rep a tots. Fa 34 anys que fa exactament això —rebre alumnes, un per un, en aquest mateix moll del Port de Sitges— i tanmateix se la veu moure’s amb l’energia d’algú que comença. Al seu costat, els monitors Elma, Sara, Marc, Pep, Martina i Michal, i la voluntària Ana María, es reparteixen les tasques gairebé sense parlar, com qui coneix de memòria una coreografia: aparellar els raquers, tensar les veles, muntar els timons, revisar les armilles, deixar els Hansa 303 a punt al costat del pantalà. És una feina manual, de mans a la drissa i genolls a coberta, que no té res de solemne, tot i que el que passarà després sí que ho tingui.

Perquè el que distingeix aquesta escola no és el ritual d’aparellar vaixells —això passa cada matí a qualsevol club nàutic del món—, sinó el que passa just abans de salpar: el moment de l’embarcament. Alguns alumnes baixen per la rampa caminant sols, a poc a poc, amb el pas ferm de qui ja coneix cada post del pantalà. Altres arriben acompanyats, recolzats en un monitor o en un bastó. I a d’altres cal pujar-los a bord suspesos d’una petita grua que els aixeca des de la cadira i els diposita, amb una cura gairebé quirúrgica, al copit del vaixell. No hi ha drama a l’escena, ni tampoc heroisme impostat: només la logística tranquil·la de gent que ho ha fet milers de vegades. El que és notable és el que passa a la cara de cadascú just quan toquen la coberta: alguna cosa s’afluixa, alguna cosa canvia. A terra molts d’ells carreguen amb les dificultats del dia a dia. Al vaixell, aquestes dificultats simplement es queden al moll, junt amb les crosses i les cadires de rodes.

Thèmis i Martín són, en certa manera, els “veterans” del grup, tot i que amb prou feines tenen 8 i 9 anys: van començar a navegar amb l’EVA als quatre i set anys respectivament, i avui ja porten anys pujant a un veler de l’escola EVA del Port de Sitges. La resta del grup abasta un arc que va dels vuit als vint-i-nou anys, i aquí hi ha també una de les claus silencioses d’aquesta escola: aquí ningú es gradua. Es creix, es navega millor, alguns fins i tot acaben competint en regates, però el vincle amb l’EVA i amb el mar de Sitges no caduca amb l’edat.

Surten a la badia en fila, uns amb vent propi i altres remolcats per la llanxa de suport, i allà —ja fora del port, amb Sitges retallada contra el turó de Sant Sebastià— és on de veritat comença la classe. Si el vent acompanya, es navega a la badia oberta; si apreta la calor d’agost, hi ha una capbussada col·lectiva amb els velers fent de nau nodrissa, les armilles flotant en rotllana al voltant del casc. Si la mar està remoguda o el vent no dona treva, la classe es fa dins del port, fent bordades curtes entre pantalans, improvisant petits duels de vaixell a vaixell que, evidentment, entusiasmen més els nois que qualsevol explicació teòrica.

El que queda de tot això, més que la tècnica —que també s’aprèn, i de debò: rumbs, cenyides, el respecte al vent—, són els riures. Creuen l’aigua d’un vaixell a l’altre, es barregen amb el soroll de les escotes i el batec de les veles, i són, probablement, la millor radiografia possible del que aconsegueix aquesta escola des de fa gairebé quatre dècades.

Darrere d’aquests riures hi ha una feina de precisió que gairebé mai no es veu des de la riba. Montse i el seu equip treballen per separat la discapacitat física, la intel·lectual i la sensorial, amb mètodes que porten anys polint: per a uns, atenció extrema a les transferències, a les lesions posturals, als temps curts de navegació; per a altres, rols clars a bord i reforç constant; per als alumnes amb discapacitat visual, un aprenentatge gairebé tàctil del vaixell, pal per pal, escota per escota, fins que el veler deixa de ser un objecte desconegut i es converteix en una extensió del cos. El resultat, expliquen els qui porten anys en això, sorprèn sempre: els alumnes cecs aprenen a llegir el vent a la pell, a distingir un canvi d’escora abans que molts vidents.

Entre els sis monitors de la jornada n’hi ha un, Michal, la sola presència del qual condensa bona part del que significa l’EVA. Va començar com a alumne el 2004, quan tot just era un noi, i avui torna cada cap de setmana que hi ha entrenament, ja no a bord com a alumne sinó com a monitor voluntari, a ensenyar el que a ell li van ensenyar. No és un cas aïllat dins l’escola, però sí un símbol perfecte de la seva lògica interna: aquí el coneixement del mar no es transmet de dalt a baix, sinó en cercle, de generació en generació de navegants que un dia van arribar amb por a l’aigua i avui són ells qui sostenen els qui arriben.

Les xifres, quan es posen l’una al costat de l’altra, donen una dimensió que no sempre es percep des del pantalà. Des de la seva fundació el 1988 —per iniciativa de la doctora i regatista Victoria Fumadó, amb Montse Renom al capdavant des del primer dia— més de 6.000 persones amb discapacitat han passat per l’Escola de Vela Adaptada de Port de Sitges. Multiplicat per famílies, germans, amics que també han canviat les seves vides en veure els seus fills i filles pujar a un Hansa 303 o un raquer adaptat, la xifra real de vides tocades per aquesta escola es compta, sense exagerar, en desenes de milers.

L’activitat no es limita a aquest nucli estable d’alumnes: s’imparteixen batejos de mar, cursos a mida, activitats per a grups, i a l’estiu, l’EVA organitza també l’Esplai Nàutic Aiguadolç, set setmanes de campus per a nens i nenes de cinc a catorze anys —amb discapacitat o sense— en les quals aquest any han participat més de cent nois i noies. És l’altra cara de la mateixa idea: que el mar de Sitges sigui, de veritat, un espai sense restriccions. El suport total del Port de Sitges és la condició necessària perquè tot això pugui passar a l’Escola de Vela Adaptada.

Quan la classe acaba i els vaixells tornen als pantalans, l’escena es repeteix en mirall: baixar exigeix la mateixa paciència, la mateixa grua, les mateixes mans fermes que abans van ajudar a pujar. Christian, Berta, Laia, Martín, Mar, Thèmis, Éric, Sofiya, Arnau i Pol deixen enrere el vaixell amb la roba mullada i un somriure que no necessita traducció. Montse ja pensa en la setmana vinent. El mar de Sitges, mentrestant, continua allà, exactament on el van deixar, esperant la propera sortida.